Bol de sucre

Presentar Maltesers a un bloc de dolços és com parlar de Gintònics a un bar de l’eixample, tothom n’ha provat i en té una teoria força estesa al respecte. I això que parlem d’un dels productes de xocolata més simples del mercat: una bola rugosa i cruixent de cereal envoltat de xocolata amb llet (ecs). Val a dir que aquesta llet s’allunya força de la qual podríem trovar als productes Ferrero o similars a Europa (és un matís important). El que sempre m’ha cridat l’atenció és que el mateix producte s’ha mantingut al mercat en diferents envasos i cobrandings. M’explico: quan es va posar de moda els productes dolços en envasos en forma de galledes i tapa (perquè les gomes volien vendre molts quilos), Mars va treure rapidament la galleda de Maltesers . Ho ha fet també quan altres productes feien barretes tipus snack, hi va haver una versió de barreta-Maltessers aka Teasers , i per acabar, la versió de xocolata blanca “white Maltessers” que no hi és gaire a les nostres lleixes del sup

Collons com hi va l’hivern aquest any… segur que no és menys calorós que els altres anys però ha entrat de cop, en un parell de dies. Per pal·liar el fort cop fa anys que tenim un bon remei, exacte, la xocolata negra (no aquestes coses rares amb llet que fan molts). Torras , l’empresa del Pla de l’estany de referència, fa anys que té al mercat una barreta feta d’or negre. Aquest or, és un secret no gaire ben guardat de Ghana que a diferència de les altres xocolates negres, és que té un regust intens que et deixa el coll marcat. El color i la textura són excel·lents amb l’afegit que és sense gluten i sense sucre. Especialment aquest any que va sobre la diabetis i els trastorns alimentaris, crec que és positiu ser més exigents amb els productes sense sucre. Començar per agafar la xocolata de Ghana amb un 72% de cacau és un bon començament!

Ara que ha tornat el fred de cop, recupero aquells caramels que van bé pel coll. Els de mel (i si no us agrada gaire, els que vénen combinats amb llimona). A casa, sempre hem sigut dels farcits de Gerio , comentats l’any passat aquí , perquè eren els que hi havia a la botigueta del costat de casa. Els Misky és un caramel que fa temps que el tinc vist i mai he agafat. Primer perquè el blanc sobre el color clar del caramel no es veu gens i això no desprèn gaire confiança, però d’ençà que tinc el bloc, m’hi fixo més i agafo tot allò que abans no hauria agafat mai. I ben fet que feia… aquests caramels no tenen gaire gust de mel i venien una mica deformats...i sense farcit! Ni rastre, tu. No és que el sabor sigui dolent, perquè al final, el regust que deixa és correcte, només que... coi! No li diguin "rellenos" a una cosa que no en té! Misky és una empresa que ha quedat absorbida pel gegant Argentí Arcor , iniciat per Fulvio Pagani a la localitat de Arroyito. Aquesta m

Avui torno a parlar de la japonesa Kabaya . Després de trobar-me amb uns deliciosos jellies de raïm farcits. Avui és el torn d’un mix de dos sabors que han tret sota la mateixa marca Pureral . La goma és increïblement tova i molt elàstica, mastegant s’aconsegueix trencar aquesta capa gelatinosa que té al voltant i s’allibera aquest farcit que porta. En el cas de les vermelles, es pot veure aquests puntats negres que li donen una similitud a la fruita real molt divertida. No he aconseguit descobrir de què estaven formats els dos. Fruites exòtiques segur que si, però hauré d’esperar al traductor per aclarir-me. A la web del producte, tampoc en fa cap referència a la mescla que us mostro. Al capdavall, potser és una edició limitada que no va triomfar gaire. Llàstima!

Avui he descobert una cosa més, suposo que alguns ja ho sabieu, jo no. De fet, molts noms de marques bones que conec tenen un bon departament de naming darrere que els ajuda, em costa saber què volen. Però quan ho descobreixes, et sorprén i segons l’afecte que hi mostris, et cauen millor o pitjor. En el cas del Nimm2 … vol dir “Agafa’n 2”, una mica com aquell eslògan dels Petit Suisse (avui conegut com Danonino ) “a mi me daban dos”. Oi? En el cas dels caramels tous farcits de goma fabricats per la multinacional alamana Stork , “agafa’n dos” té una referència a la quantitat de vitamines que porten. Si, és clar, tothom s’ho empassa aquestes coses… avui dia desconec l’efectivitat que tenen, la veritat, però em sorprendria molt que un producte de golafreria , com són els dolços, tingui tanta efectivitat l’ús de “conté vitamines”. Però ei, per posar-ho, que no falti. Sempre va bé posar-hi vitamines als quilos de sucre que ens fotem diàriament. Si morim de diabetis, almenys, que ens a

El 2012 vaig presentar un caramel comprimit amb un forat al mig que al bufar, xiulava. Al món anglosaxó, anomenats whistle candy , són molt coneguts i consumits, al japó entre la mainada, també. Aquesta mateixa empresa, nascuda el 1948 sota el nom de Kikyo-ya , va passar a ser Collis Ltd . ( Coris ) el 1953. Avui dia té dues fàbriques al Japó d’on produeix un bon grapat de productes enfocats molt especialment a la mainada. Un d’aquests productes és el “Lifeguard”, un caramel tou (toffee de fruita) molt bo. De debò, és espectacular. El nom, prové de la beguda energètica que fabrica la mateixa Coris, aquesta versió amb caramel tou, pretén ser una prolongació dels productes de la marca “Lifeguard”. El paper no podia ser més kitsch . Unes lletres dels 60, molt hippy acompanyades d’un fons amb flames al més estil tunning . Dos mons que dins el meu cap poden arribar a ser molt explosius, però la capacitat dels japonesos en aquestes coses ja em té curat de qualsevol espant, per so

Produlce ha tret un bloc . Que ho mencioni no és pas perquè m’hagi semblat interessant sinó ans el contrari, em sembla que aquesta gent s’ha perdut pel camí. Produlce seria un bon exemple de la dita: pocs i mal avinguts. Ho dic en el sentit que la conformen els 4 peixos grans del sector del Dolç, entenent aquest sector en cinc grups: Caramels i xiclets, Cacau i Xocolata, Galetes, Panificació i pastisseria i l’últim grup, Torrons i Massapà. Actualment, l’associació la presideix Mars Incorporated amb Ferrero i Dulces El Avión com a vicepresidents. Enteneu el que vull dir, oi? El nom escollit pel bloc és curt i rapid de memoritzar, “ Esencia de Chocolate y Cacao ”, hehehe, amb el punt com al final. La web (és que dir-ne bloc em provoca nàusees) pretén ser un espai de trobada (si claro, claro) pels amants de la xocolata i els seus derivats (riurem amb el que acabaran posant com a derivats…) i on esporàdicament informaran sobre les últimes tendències, estudis científics (pagats pe

Tornant de terres nòrdiques en cotxe, he parat a moltes àrees de servei que m’han proveït de delícies locals totalment desconegudes fins fa poc. Una d’elles, a la regió de Provença (poc abans d’arribar a Catalunya) és el Calisson . Es tracta d’un dolç tradicional de la zona, molt vinculat a la ciutat d’Aix-en-Provence (d’on prové la gran majoria dels Calissons del món) i que està fet d’una pasta suau i homogènia d’un to groguenc pàl·lid. Aquesta massa, ve acompanyada d’aromes fruitals, especialment de melons i taronges, i barrejat amb ametlles mòltes recobertes d’una capa de caramel blanc (royal glaze). Com veieu a la imatge, la seva textura és molt esponjosa però el meló fa que un cop a la boca, es desfaci i li doni aquesta cremositat característica. Hi ha certes persones que el relacionen amb el massapà, però ni cas, és molt diferent. Una manera de no confondre’l amb una altra pasta és per la forma romboïdal, que recorden vagament, la forma de les ametlles. Manon , l’

Avui va de confits tradicionals, i ja us avanço que no en sóc gens aficionat, però estèticament em sembla una delícia de dolç. Les pedres de riu són, juntament amb les violetes , els confits , els anissos i les ametlles garapinyades , patrimoni confiter de la mediterrània. A Saragossa n’han sabut de mantenir aquests dolços i d’allà són aquestes que us ensenyo avui. Nakoa és una empresa centenària dedicada a aquesta laboriosa feina de confiteria, fundada el 1858 a la població d’Utebo, on també hi ha instal·lats els de Chocolates Lacasa . Les pedres són de caramel dur, de diferents gustos i mides. Pintats de manera que no en trobareu dues d’iguals ni de forma ni de color. Aprofiteu i proveu-ne abans no acabin tancant o comprats per una empresa més gran que rapidament ho eliminarà.

Balisto és una marca de la multinacional Mars per fer les barretes més saludables, o si més no, intentar-ho. El nom de la marca apareix els volts del 1981 a l’oest d’Alamània d’on suposadament també en podem extreure el naming: Ballaststoffe en alemany vol dir “fibra dietètica”. Són, tan sols, rumors. Per altra banda, que una barreta digestiva porti cobertura de xocolata i un farcit de mel amb ametlles és per mi, un xic contradictori. Però no ens posarem ara tiquis miquis a un bloc on quasi fonamentem la golafreria . Banyat amb xocolata de llet i una galeta amb un alt contingut de fibra, Mars ha sabut crear una família de barretes que immediatament m’ha recordat l’univers gràfic i saludable les Soyjoy japoneses. Les Balisto però, tenen una mescla de sabors força peculiar: crema de llet amb panses i avellanes, iogurt amb gerds, de galeta de nadal (Spekulatius) o coco entre d’altres. Gràficament, els embolcalls són senzills i es diferencien pel color. La informació l

Avui seguim amb informació “en orbita” del món dels dolços. Encara que ho etiqueti amb el nom de “Rareses”, crec que l’entrada d’avui es mereix una categoria com “Art” perquè, parlant clar, és una delicatessen visual de primer nivell. Benjamin Henon és un fotògraf i Valentine Mazel , un estilista, que s’han ajuntat per crear una sèrie d’imatges utilitzant únicament objectes quotidians. La tonalitat dels colors, la composició i la saturació de les imatges és increïblement bella i provoquen unes ganes immenses de menjar-nos les representacions gastronòmiques que s’ha currat. No és fins al cap d’una estona, que hom s’adona de la realitat de les imatges. Us deixo amb les imatges perquè les digeriu visualment, amb calma. També podeu veure altres entrades com la del fotògraf Jonpaul Douglass , la dels gelatinosos Bompass & Parr ,  les composicions de Craig Kanarick ,  les fotos de Lena C. Emery o la recent entrada de la pintora Monica Cook.

Les gomes Beasty Energy no s’han de confondre, de cap manera, amb els Beasty Boys, aquells jueus que feien punk, hip hop i funk als Estats Units. Vaja, de fet, des del 1982 encara toquen i graven… potser sí que tenen relació amb les gomes! La taurina que porten en una bossa deu ser la que corre per les venes de l’Adrock i en Mike D. El target principal, i que em sorprèn força (no ho dic ni en clau positiva, ni negativa) és One bag is one energy drink , “Una bossa és una beguda energètica”, prolongant aquesta tendència a drogar… perdó, volia dir ajudar, a les persones que rapidament tenen símptomes de cansament. Aquestes similituds amb Monster o l’austríaca Red Bull, aprofiten el target que tenen aquestes per col·locar-li el mateix producte funcional a la mateixa franja d'edat. I diria més: la forma del toro podria ser, rapidament, un producte molt amable pels habitants del país veí La textura i gomositat de les Beasty Energy Shot Gummi és molt similar a les gomes angleses,

Feia temps que no parlava de rareses. De fet, era el que en un primer moment em va motivar a fer el bloc, poder tocar altres temes que no sigui exclusivament parlar de productes de confiteria, dolços o snacks. Avui rescato un tema que tenia en quarantena: l’obra de la Monica Cook . L’artista americana porta molt de temps pintant retrats (però alerta també amb les seves escultures i fotografies!), i bona part d’aquest temps ha sigut per pintar-se ella mateixa. Pot semblar egocèntric, però al cap i a la fi, si un vol ser artista figurativista, què millor que pintar-se a un mateix? Així ho va començar fent fins que una cosa va portar a l’altra i es va veure immersa en un procés de re-familiarització. (La veritat és que no se com agafar-me aquesta paraula, però posem pel cas que vol dir: tornar a mirar-se un mateix amb uns altres ulls). D0aquesta manera comencen aparèixer animals i menjar a la seva obra. I ja en unes altres (no tant esteses) un seguit de personatges que participe