Bol de sucre

Recordeu aquella classificació dels diferents Happydent que vaig fer aquí ? Doncs aquí he trobat el millor sabor de tots els Happydent que he provat fins avui dia. La combinació de mora, kiwi i maduixa és espectacular. És el dels sabors més potents de la marca i crec que Perfetti van Melle han fet un gran treball en aquest sabor. També cal destacar que els "no limit" tenen un percentatge de suc de fruita natural, mai sabrem quin, però alguna cosa tindrà. També és un xiclet sense sucre, encara que avui no sigui una cosa estranya, ja que la majoria que podem trobar al mercat ho són. Altres sabors de Happydent comentats al bloc: el de cola aquí , i el de maduixa amb poma aquí .

Tornem a prop de casa que hi ha un caramel que segur que heu vist perquè a cada botiga de Barcelona n’he vist: els caramels farcits de mel de Gerió , que també fan les boles d’anís , els geriovit plus de fruites àcides o els Germiel anteriorment comentats aquí també. El caramel m’agrada perquè és d’aquests que van plegats com si fossin un regal, una manera d’embolicar quasi artesanal pel nombre de plecs que té (comparat amb els caramels actuals és una delícia). A més a més, el caramel és força més gran dels que trobes avui dia, i no és només el farcit, és tot: molt de farcit i molt de caramel dur al voltant. Un cop desembolicat, el caramel és prou transparent per veure un centre farcit d’un taronja fosc, que un cop partit es pot veure més clar. És molt dolç i tant el caramel (que porta aromatitzant de mel) com el farcit (que porta mel natural) són molt i molt bons. Molt fan de la mel no sóc, en menjo sobretot quan fa fred i ara que és entretemps, ajuda a pal·liar la sequera

Japó, per descomptat, també té els seus dolços clàssics i tradicionals que no moren mai. Un d'ells és el que fabrica Seika Foods , els “ Botan Ame ”. Al Japó però, s’anomenen “Bontan Ame” (afegint aquesta “n”) perquè allà els fan amb gust de pampelmusa (pomelo, 文旦). La versió a “la resta del món”, distribuida per JFC International , és únicament de taronja o, com és el cas d’avui, de llimona. D’una llimona suau, molt suau (com també es veu il·lustrat a la caixa on venen embolicats). Aquest envàs, conté 21 grams de caramels. Cada un d'ells embolicat amb un paper fi d’arròs que, alerta, et pots menjar. Jo ho he fet per una raó molt més simple, em deuen haver quedat una mica humits i el paper estava literalment enganxat al caramel, quin remei. Això en canvi queda poc elegant fer-ho amb els caramels tous o els que tenen un paper de parafina oi? Gràficament, el pack que jo tinc és una mena de “remake”, l’original que podeu veure amb una senzilla recerca per google, és u

Voleu unes gomes molt àcides i amb un gust molt fort de cítric? No us perdeu les gomes Puré de Kanro , una empresa Japonesa que m’ha sorprès molt amb aquest producte. Són uns cors molt ben definits, sense gluten i que fan servir la gelatina (de peix) com a base. També porten vitamina C (un 70% del recomanat per una dieta de 2000 kcal per cada 40g, és a dir, a cada envàs dels que veieu a la foto). Són més fins que els Sunkist de Jelly Belly però tenen aquella densitat i rigidesa que tots els que mengen gomes coneixen. Per fora vénen arrebossats amb sucre lustre, és a dir, que tenen la textura oposada als Kasugai , que eren molt fins però a la mínima que els tocaves s’esquerdava la capa exterior i quedaven línies blanques.Tot va per gustos, jo aquests, quan en torni a veure, en compraré una caixa sencera. Kanro Co. , com he comentat, és Japonesa, el seu mercat és majoritàriament el pacífic i països asiàtics, és difícil de trobar aquí si no vas a una botiga que tinguin es

Al 13 de juny de l’any 1982, l’Aragó va veure néixer un producte que podeu trobar fins a la sopa (sopa de lacasitos? meh). Els Lacasitos són unes pastilles de xocolata pintades amb set colors diferents, fets pel Grupo Lacasa , propietària també dels Conguitos i els Mentolín que ja vam comentar al seu dia aquí . Una de les coses més maques d’aquesta marca, és la seva cal·ligrafia amb les puntes banyades de colors. Amb aquest aire de “lletra d’escola” i el tub groc amb “gomets de colors” (com l’anomenava quan no recordava el nom), molt característic. El producte és sobretot això, xocolata bona (acceptable), banyada amb sucre fos unes quantes vegades. Hi ha unes quantes webs que diuen que els calen 150 xorros de xarop per arribar a la grandària correcte… no se pas d’on ho treuen, he vist fer boles d’anís amb menys i més grans que a pastilla. Tot plegat, segur que ho podeu trobar a prop de casa, s’ha convertit juntament amb el Chupa-Chups, d’un producte molt conegut i apreciat

Si Sunkist en diuen "gemmes" de fruita, és que poden ser dues coses: o molt bo, o boníssim. Per sort, aquesta vegada eren les dues coses. Boníssim assortit de jellies m'he trobat avui per ciutat vella, feia fred i he anat a proveir-me al típic "refugi de menjar de dubtosa procedència", aquells que són l'antònim de "bon veure". A la mescla hi havia diferents sabors, i crec que aquests eren tots els que tenia disponibles, però donant un cop d'ull a la pàgina de Sunkist, veig que no, llàstima. Els que hauríeu de trobar són cinc: llimona, taronja, aranja, gerds i nabiu . Excepte el d'aranja (juraria que el taronja era taronja...), crec que són els que he provat. En destaco sobretot el de gerds, quina delícia, no us el podeu perdre! Són suaus, no s'enganxen i la seva massa és més densa que les gomes de pectina habituals i exactament no se a què és degut, però el resultat final, és satisfactori. L'empresa originària que els

Valensina , (Dittmeyer's) és un gran productor alemany (de Frankfurt) de sucs de fruita naturals. Té una sucursal al País Valencià i una petita gama d’alimentació on hi podem trobar els caramels. Malauradament no he trobat informació d’aquests caramels durs sense sucre a la web, però si altres dolços com els caramels tous amb suc natural. Evidentment que som a productors de suc, els dolços han de ser molt bons! El caramel dur però, entre una maduixa i una cirera, és una mica soso. Li falta una mica de potència en tot, tant en sabor, com en l’edulcorant. Fins i tot li donaria una mica d’acidesa, però bé, són gustos personals. L’embolcall, mitjanament transparent, deixa veure el producte de dins, un tipus d’embolcall força repetit últimament i que jo, un altre cop personalment, no li acabo de trobar el què.

Oh si, les bosses amb mescles. No se qui ha començat però ja comença a fregar l’abús! El que havia de ser una petita bossa mix, i a falta de novetats significatives en el sector de les llaminadures (gomes), totes les marques han tret la seva versió de bosses «clàssiques», «de por» (halloween, s’entén) o el que ens espera «happy christmas mix». La d’avui, és la clàssica d’Haribo, on no podia faltar l’os. De fet, d’ Haribo és el que més m’ha agradat, i el pitjor, se l’emporta la maduixa: horrible maduixa de sabor insípid i de gomositat precària. Pel que fa la mini coca cola, bé, correcte igual que el cor (que aquest sí que era bo de sabor!). Casualment aquests dos i l’os són els que comparteixen la mateixa textura d’Haribo que tots coneixem. El gran «oh» ha sigut la móra, si bé no és pas millor que les Jelly Berries de Fini, tenen una textura a l’hora de menjar molt similar, el sabor de les mores d’Haribo és un altre punt que han de millorar. La valoració que en faig de la

Fa uns anys, hi va haver un boom de barretes, un segon boom de fet. Aquest segon, va ser molt i molt gran, totes les marques de cereals van començar a fer les versions dels cereals en barreta i Kellog's no va ser menys: Frosted Flakes, All-bran, Nutri Grain, Squares, Special K, els que ja hem comentat al bloc: Coco Pops (o choco crispies) i els d’avui: Rice Krispies (en són només uns petits exemples). La barreta no és més que el cereal una mica caramel·litzat amb una espècie d’aglutinant, banyat per sota amb un succedani de xocolata blanca. Una llet amb pols amb poc sabor i molt mantegós. No us la recomano gaire, he provat barretes dietètiques molt més sabroses, però, com que és un producte de “merchandising”, suposo que si t’agraden en versió cereals originals, aquesta ha de ser la teva barreta pocket.

Que Barcelona està ple d’italians, ja és un fet inqüestionable i assimilat per molta gent. El segon que tenim assumit és que som un país que ens agrada més l’expresso italià que el cafè aigualit de la resta d’Europa (i del món, ja posats…). El que no m’esperava, és que un bar “trendy” del Raval m’arribessin a posar un bombó d’avellana i xocolata italià quan tenim empreses locals que en fan a punta-pala. Bé, el noccioletto en qüestió es fa a Bosco Marengo , al nord oest d’Itàlia, on hi ha l’empresa Mangini que els fabrica. L’empresa té el negoci força diversificat, entre caramel dur, xocolata, toffees, farcits i sense sucre (una línia molt similar a les empreses mitjanes del sector). He de confessar que el bombó és bo, la xocolata correctíssima i l’avellana no era tova, matiso que no era tova perquè m’he trobat cada una que semblava una goma amb cola. Per sort, aquests italians s’ho han currat. Com a punt negatiu, he de dir que és molt petit, més o menys, perquè us en feu u

I tornem amb els xiclets, aquest cop a un envasat individualment. Són els mateixos que els xiclets Artic o les mini boles agogó comentats al bloc: Confiteca (Quito, Ecuador), qui m'ha sorprès gratament aquest nou concepte de xiclet. Una bola amb petits gragejats de (sabors?) i colors variats. Al final, és un xiclet tutti-frutti, amb un embolcall tipus flowpack molt ben parit, amb molt de "colorillo" i un concepte força recurrent als dolços: futurisme i productes tòxics. No pregunteu perquè, però sempre m'ha fet gràcia. Sobretot l'època que hi havia un ninot de goma, en flubber , que a banda de poder-lo estampar a la cara d'un amic, després el podíeu menjar contents amb tota la porqueria que s'havia incorporat durant els llançaments. I no ens ha passat res eh? Ho dic perquè avui anem molt carregats de manies.

Özel és una empresa Turca, de Konya , creada el 1971 i produeix des del caramel bàsic fins a elaborats més complexos com els que veurem avui. Si més no, són més coneguts per unes capses que fan: Istambul Avenue , molt similars a unes que fa Nestlé. Desconec qui s’ha copiat a qui, però és similituds són evidents. El bombó d’avui, i l’únic que tinc, ha vingut amb una bossa amb diferents dolços turcs que m’ha portat un company que està fent un màster allà. Fins on m’ha explicat, i no vull que us ho pregueu com una “veritat absoluta”, el consum de dolços és molt similar a l’andalús o al mexicà, on la gent va comprant les peces per cèntims. Res de pes: unitat i comptant. Aquesta peça deu ser de les econòmiques, això no em fa falta saber-ho, coneixent el company ja ho puc ben assegurar, hehehe. Un bombó amb un embolcall on hi apareixen avellanes, que bé! Pensa un, innocentment, fins que veu el farcit d’un color rosa pàl·lid. (Ja m’han donat gat per llebre). Però mira per on, no cr

Espanya s’ha convertit en el cinquè país europeu on es pot comprar i provat el nou Orbit bubblemint de Wrigley . Un sabor que pretén recuperar el dels primers xiclets, el sabor clàssic dels anys 50. Així ho anunciaven a Madrid al mes de Juny, quan es va fer el llançament. La idea de recuperar uns clients que van deixar de menjar xiclets fa anys, dubto que sigui tan fàcil com fer una versió “revival” dels xiclets d’abans, per començar, i com ja he dit vàries vegades aquí, seria bo que recuperéssiu uns quants punts que s’han perdut pel camí: 1) Els xiclets portaven cromos, pot semblar una xorrada però feia molt, i jo encara vull cromos, no gustos d’èpoques passades. 2) Les peces eren més grans. Pareu de vendre xiclets en estoigs de 15, 25, 30 peces i en format càpsula hoipoi. Volem xiclets, de sabors diferents, i ho volem quan ens surti del rave. 3)Abans els xiclets duraven més, aquests nous orbit bubblemint no ho recuperen pas, duren com qualsevol altre sabor actual. En