Napoleon Energy

Fa pocs anys, van sortir aquestes begudes energètiques, del que en sóc bevedor ocasional. Concretament, m'agrada la Redbull (d'Austria), la més popular i, si no vaig errat, la més ensucrada de totes. N'hi ha d'altres, com la Burn, la Pussy, la Monster (alerta aquesta!), la Pinkfish o la de casa: Despertaferro. I moltes més que ara no em venen al cap, però qu epodeu donar un cop d'ull al Top15 si us fa gràcia, aquí.

A partir d'aquí, són moltes les coses que porten "energia" (o taurina) fins arribar al punt que per fer una cosa "jove", cal que porti tot allò que porti el cos al límit del que és saludable i el que no ho és. Ara sembla que toca infectar els caramels amb el nou concepte d'energy, i ja són dues les marques que venen aquí (llegiu Catalunya, però diria que és extensible a tota la península)  els seus productes "amb una energia de collons".

Imatge de La Celia

Avui però, faig menció de les boles Napoleon, una marca molt coneguda pels seus caramels àcids, per el napoleó simple que té al logotip i perquè estan fets a Holanda. Al 1912, a la ciutat d'Antwerp, un jove forner anomenat Luis Janssen decideix fer caramels, que després de més de cent anys, es continuen fent. La meva valoració és que el caramel és bo, no us faci res provar-lo, però no n'espereu una gran fidelitat com aquelles gomes de fanta que ja vaig comentar fa temps. El que em crida l'atenció és que cinc caramels d'aquests és l'equivalent a una llauna de beguda de 250ml (no estic segur si són molts caramels o pocs ml...). Ho he llegit a lacelia.es, una revista per celíacs online.

Avui, l'empresa forma part d'un grup anomenat Pervasco, ubicat entre Rotterdam i Antwerp, on a part de napoleon, hi podem trobar els caramels Anta Flu (una linia, d'aperança saludable) i els dolços Lemco (i el seu popular lloro).

Imatge promocional de la web de Pervasco

Imatge promocional de la web de Pervasco

Torras: Xocolata amb estèvia

Porto uns dies que ni en Marc, ni jo, estem per escriure gaire, suposo que ja ho heu notat. Avui però, i amb l'excusa que feia bon temps i volíem anar a berenar amb ex-companys de l'escola que feia molt que no veiem, he anat a buscar un paquet de pa de motlle i unes quantes barres de xocolata.

Les xocolates Torras es fan des del 1890, i com diuen a la seva web, és una de les més antigues del país. Ubicada a Cornellà de Terri (a tocar Banyoles, si, aquell poble que té un estany molt maco que sempre surt a les foto d'en Tomàs Molina), fabrica de les millors xocolates sense sucre que podem trobar. El més sorprenent de tot, és que no es trobi fàcilment tota la gama que fan, per exemple, les que vaig comprar recentment, amb el nou edulcorant: l'estèvia. A la Viquipèdia, trobareu informació molt més detallada sobre què és, i a aquest breu article d'en Claudi Mans, una mica d'história de l'additiu E-960.

El primer que he obert, és el de mango. Suposo que per exòtic, o rar, aquests tipus de sabors m'agraden molt quan es tracta de provar coses, i en aquest cas, no m'ha fallat. La xocolata, potser massa negra per poder apreciar el mango. El mateix diria al plàtan. La maduixa en canvi, ni rastre del sabor de maduixa.

El segon ha sigut el d'avellana amb estèvia, i m'he fixat que l'avellana està ben trossejada i repartida, això és bo, perquè com a mínim, a cada mossegada, hi trobes uns trossets petits d'avellana, que vaja, és el que un s'espera trobar a una xocolata d'aquestes característiques. Dic jo.

La resta encara les guardem, i en farem una valoració més endavant. Després de l'experiència i de les opinions dels participants (bé, els hem obligat, no s'hi podien negar), crec que repetirem amb altres marques i mirarem de buscar detalls per fer una bona cata de xocolata.

I dues mini-notícies: Una imatge de les rajoles que podeu trobar a molts pobles de muntanya (dic de muntanya perquè és on encara hi ha masies que a la façana, han mantingut aquests "anuncis"). La segona notícia és que Candy Blog fa 8 anys: Happy birthday!

(Edito) Blog de Xocolates Torras.

Gomes suèques

Una de les coses que no entenc com he oblidat ràpidament, és aquell article que vaig comentar que faria sobre les gomes suèques. Suècia, a la Fira ISM, és la que es coneix com: els repartidors de gomes toves, perquè els que venen amb tren, el primer que es troben abans d'arribar a la fira són les bosses de productes (gomes bàsicament) de suècia i les noies que donen Sun Rice (que ja vaig comentar fa uns dies). Avui és el torn de les gomes sueques.

Scandi Candy, són els que oferien unes gomes (o godis, com en diuen ells) sense gelatina. Desconec si és molt novedós el producte sense gelatina(1), ni quins avantatges/inconvenients m'ofereix el substitut que hi posen, en tot cas, eren de les primeres que veia amb forma de cocodril, així que, què coi, a provar-ho que la vida són dos dies.

Em va sorprendre d'entrada, la suau superfície que tenien. Normalment, les gomes que no són ensucrades, solen tenir una superfície més aviat brillant, com si la goma estigues molla, en aquest cas, tenien com una superfície mate molt estranya i agradable. Tot el conjunt, li donava un aspecte de qualitat molt apetitosa, si bé, no és la mateixa reacció que davant una goma de fruita italiana de tota la vida, però era suficient per posar-me'l a la boca i començar a mastegar. Al mastegar, les coses canvien, és una goma força enganxosa com acostuma a passar amb les gomes de pectina, queden rastres de la goma entre les dents i és una mica molest. Una manera d'evitar-ho és empassant la goma sense haver mastegat gaire, clar que, no és gens saludable.

El punt negatiu és que totes tenen uns sabors molt i molt suaus, alguns, com el mateix cocodril, ho és tan, que no he pogut endevinar encara què és. El plàtan si (per se, ja és un sabor força fort i difícil de confondre), el twist marró crec que té un sabor de crema de llet o s'hi assembla molt, la pilota vermella (que també en tinc d'altres colors) podria ser tan de maduixa com de cirera i la mora és el més sorprenent perquè no s'assembla amb res a les mores d'aquí però coneixia el sabor i tampoc us se dir quin és, podria ser de gerds?

Imatge de gelatina de colors - foto d'un article força curiós que he trobat

(1) Més endavant, he fet la recerca sobre les gomes sense gelatina. M'he centrat en les aportacions positives, i clar, no hi havia caigut abans perquè sóc un fervorós carnívor, però la gelatina és un producte animal i els vegetarians no en poden menjar. Fent les gomes "lliures de gelatina", els vegetarians en poden menjar i ràpidament el producte es desmarca de la competència (i manté una diferència que pot repercutir positivament en les vendes).

Manner, since 1890

Avui us deixaré amb moooooltes ganes de menjar galetes de xocolata. Crec que qui hagi provat aquestes galetes Austríaques ja sap què vull dir, i els que no, esteu tardant molt a provar-les.

Eren presents a la fira ISM 2013, i si, ja ho se, encara estic amb aquests productes dos mesos després, però és que en tinc tants... Manner és d'aquestes empreses tradicionals, que s'han fet grans a cop de qualitat i esforç any rera any. El seu color corporatiu, aquest rosa salmó tan peculiar, li dona una personalitat i unes característiques molt diferenciades de la seva competència directa. Dintre de la seva imatge, inclou la silueta de la Stephansdom (la catedral de Sant Esteve) de Vienna, que data l'any 1137 (podeu llegir-ne tota la seva història aquí) i té unes teulades impressionants.

Com podeu veure, és una galeta de pisos de xocolata, no té cap secret perquè n'heu vist i menjat moltes de similars. Però aquestes tenen la millor galeta i la millor xocolata d'avellanes. A més a més, té un afegit que és difícil de descriure, no el pots escriure i quedar-te tan ample. Ho has de provar, el teu paladar ho ha de tastar i veuràs com no podràs parlar-ne malament. L'envàs que us ensenyo aquí conté dues galetes rectangulars: si, molt poc i te'n quedes amb ganes de menjar-ne moltes més. (Eren de mostra, crec, que és comprensible).

Aquestes altres galetes, eren de la mateixa mida però tenen aquesta subtil (massa poter per veure una persona rapidament mentre passa per una fira amb milers d'expositors i marques?) diferència que indica que té un 30% menys de sucre (que l'original) i conté un 100% de cereal a la seva base (és molt bo això, posaria la mà al foc que aquesta particularitat la tenen molt pocs). La resta, el cacau i la textura de la galeta amb el cacu  a la boca és tan bo com a l'original. Cadascú que agafi el que li vingui més de gust.

Foto de la fàbrica de Manner a Perg, al nord d'Àustria / Travel2austria.com

Josef Manner & Comp AG, és una empresa familiar amb més de 700 treballadors que tiren endavant un negoci de 169,8 milions d'euros (casi res, eh?). A part de Manner, cal incloure dins l'empresa, marques com Casali (des del 1913 venent plàtans banyats de xocolata, fa molt bona pinta nois!), Napoli (una cosa molt rara..), Ildefonso (versió molt millorada de la "caja roja" de Nestlé) i Victor Schmidt (bombons rodons i força grans), de les que no n'he provat res, però estic convençut que si mantenen la qualitat dels Manner original a la resta de productes, poden ser autèntiques joies pel paladar.

Foto: Euro American Brands

Una cosa que m'ha fet gràcia, i que no recordo pas que veiés en el seu moment, és el cameo que fa Terminator (la tercera) amb un Manner. Hauré de tornar a veure la pel·lícula...

Setmana Santa: els dolços

Doncs si, avui és 29 Sant i divendres (encara que els estudiants portin una setmana "de relax"), comencen 4 dies de festes i de retrobament. Els més religiosos i no tan, surten o col·lapsen carrers i avingudes dels seus pobles per veure les processions de setmana santa que pobles i ciutats fan en dates tan assenyades.

Aquí però, ens dedicarem a la seva vesant més dolça d'aquesta festa, amb l'ajuda de la Viquipèdia i uns quants blocs, intentaré fer una breu llista fàcil de llegir i digerir (com de costum).

Tortell d'Olot / Foto: Pa amb oli i sucre

Tortell de pasta choux farcit de crema de mantega d'avellanes / Foto: Cuinarsenzill

El "tortell de rams" es menja el Diumenge de rams (elemental), és a dir, fa 5 dies, i es pot trobar de moltes maneres. A casa meva, sempre l'hem menjat de massapà amb un toc d'anís i qui volia, s'hi afegia xocolata, melmelada o el que fos. Però he de confessar que, sol, és brutal. Altres tipus de tortells, són els que ja venen partits i amb nata o fruita al mig. El bloc de Toprural, menciona una versió Gironina i Olotina: tortell de brioix, per fer-vos-en una idea: un tortell de croissant, només llegint-ho, té molt bona pinta!

Tortell de massapà / Foto: Cuina de sempre

Un altre dolç, que no té dia concret però que es menja durant tots aquests dies, són les Orelletes. Si bé els podeu trobar tot l'any (igual que els panellets de la rambla de barcelona), és per aquestes dates on les pastisseries en fan grans quantitats per poder menjar durant els àpats familiars. Les orelletes ja es menjaven als PPCC a l'Edat Mitjana i el temps n'ha creat varietats locals molt preuades, una d'elles i que m'agraden molt, són les de Menorca, fetes de farina, moscatell i oli d'oliva, a taula, un rajolet de mel per sobre i cap a dins! La Viquipèdia menciona altres varietats que em semblen molt interessants.

Un dels molts tipus d'orelletes / Foto: Forners Lleida

Els Bunyols, és la gran figura (per mi) de la Setmana Santa. La seva existència cal llegir-la a través de les formes que tenia L'església anys enrere, on hi havia una imposició molt severa entre els seus fidels per a la pràctica del dejuni i l'abstinència: es prohibia menjar tot el que fos carn, especialment en el període entre Carnestoltes i Pasqua. Un dels productes permesos i molt consumits, era el bacallà i l'altre, els bunyols.

Bunyols de bacallà / Foto: Visca la cuina

Al País Valencià és normal trobar-los de bacallà, o ara que el bacallà és molt car, d'altres peixos que li donin un punt salat. Tot i que també en mengen dels de farina i empolsimats de sucre un cop trets de la paella. Trobo aquí una versió de bunyols molt curiosa: les figues albardades. Són figues patides per la meitat que un cop seques, s'uneixen de nou amb farina i es fregeix com si fos un bunyol. Molt bona pinta té això!

Figues albardades / Foto: Pa amb oli i sucre

A casa meva, però, la menja de bunyols comença a la Fira de Sant Josep, a l'Empordà, on allà els anomenen brunyols per la forma que tenen: els brunyols són bunyols "mal fets", és a dir, no són rodons ni iguals entre ells. I després, no en torno a veure a taula fins dijous sant (ahir).

Bunyols (amb forat) o Bunyols de quaresma / Foto: Pa i altres

Cal destacar que hi ha molts tipus de bunyols actualment, però per tenir les coses clares: Són molt tradicionals els bunyols de vent o caragirats, que són clars i rodons, no en forma d'anell come els de l'Empordà, i que es mengen durant la Quaresma a les comarques de Barcelona. Aquest es troben a les pastisseries tots els dimecres i divendres (bé, avui dia la gent els fa quan els surt del ous) des de Carnestoltes fins a Pasqua, en les variants "de vent" o "de crema" (que són els bunyols de vent però farcits d'una crema catalana més espessa).

Bunyols de vent / Foto: Cuina de sempre (molt recomanat el bloc!)

L'altre pasta, la més mencionada per aquestes festes, és la mona: un pastís que els padrins regalen als nebots al dilluns de Pasqua (recordeu que a Catalunya es festiu, però a Espanya no). A casa, el pastís es valorava segons el ninot que l'acompanyava i que anava molt lligat amb els dibuixos que hi havia de moda en aquell moment: tortugues ninja, doraemon, garfield, bola de drac, pokémon, i un gran i llarg etc. Hi ha gent que m'ha comentat que ells només tenien un ou de xocolata clàssic, rodó i l'única variació era la seva mida, i punt, res del que com ho fèiem a casa (em sento bastant estrany quan m'ho diuen!). El que no he sentit dir de ningú, és que mengi la mona amb llonganissa seca, com és tradició! Llegiu més a la nostra estimada Viquipèdia.

Mona tradicional / Foto: Yo me lo como

Una pasta que recordo que alguna vegada m'havien explicat a casa que no ja no recordava més fins avui, són les rostres de Santa Teresa. la Viquipèdia les descriu i explica així:

És un dolç tradicional d'origen antic i popular que es pot menjar com a berenar o postres, que segurament va néixer amb la idea d'aprofitar el pa dur. En alguns indrets es mengen només per Pasqua (Madrid, etc.), mentre que en d'altres es poden menjar tot l'any. A d'altres llocs (Occitània, etc.) eren originalment uns dolços de Pasqua però ara es mengen també en altres èpoques de l'any.
Alguns dels llocs on es mengen són Portugal (fàtias douradas), Madrid (torrijas), Marroc, illes Balears (pa amb crema, sopes de partera, etc.) i altres indrets dels Països Catalans (gresoletes dolces, llesques de pa o papa, llesques amb ou, etc.) i Occitània (daudines, soupes-rousses, etc.). D'Occitània es van estendre a la resta de França (pain perdu). Als Països Baixos possiblement van arribar durant el període de l'Imperi Carolingi.

"Torrijas" amb salsa de café / Foto: Beb sweet

La base és sempre unes llesques fines de pa que es mullen en principi en una barreja de llet i ous, es fregeix a la paella i es cobreix de sucre. Però se solen perfumar per a fer-ne versions "més bones", segons els gustos i costums de cada lloc. Així, a Occitània es sol preferir vainilla, que s'afegeix en forma de sucre vainillat; a Catalunya canyella en pols i pela de llimona, "al nord" una cullerada d'algun licor (rom, conyac, armanyac, etc.), al nord de França se sol substituir el pa per brioix, l'oli utilitzat també depèn del país (d'oliva al sud, de girasol, colza o altres al nord), etc.
També hi ha variants segons els gustos personals, com afegir mel o melmelades, o posar una proporció més o menys gran d'ous respecte a la llet, per obtenir unes torradetes més o menys energètiques. Hi ha gent que fa servir el mateix concepte per aprofitar alguna resta de pa de pessic dur.

Rostres de Santa Teresa, tradicionals / Foto: Cocinando con Katia

Un dolç semblant és un pa anisat que es fa a Olot i que es diu tortell entorxat, o tortell d'Olot. (Ho podríem lligar amb els tortells mencionats més amunt?)

Vural

Avui farem entrada curta. Per els estudiants, com sabeu, és LA setmana santa i tinc el cos en mode:gandul, però tot i així, m'ha semblat que havia de: 1) Treure'm de sobre caramels que no m'han entusiasmat gaire i 2) Fer una entrada per la mona (fet que ja veurem... tinc dies...)

Els caramels d'avui són de la mateixa empresa turca Vural, una empresa que començant al 1975, ja té aproximadament uns 300 treballadors i mou un volum de negoci gens menyspreable (aprox. 50 Milions). Des de la ciutat de Gasiantep, situada a l'oest del país i molt a prop de Síria, distribueixen a molta part d'Àsia, Europa de l'est i part de Sud-Nord Amèrica. Tones de caramel per milions de paladars. I clar, un d'aquests, el meu:

"Levinda" és un toffee de llet de la gamma alta de Vural, suposadament farcit de crema de cacau i de gust força discret. Per mi, era un caramel amb sabor de llet sense el famós farcit que diuen (en aquests casos, cal vigilar, perquè a vegades pot ser que et toqui, per mala sort, un que no tingui farcit. Però és que en tenia dos... i cap d'ells...). Aquest no el tornaria a agafar mai més, ho tinc molt clar.

Aquest altre, en canvi, m'ha sorprès força, bé, venia amb la mentalitat de l'anterior tast, i el límit marcat per ser considerat "acceptable" havia baixat a nivells molt i molt baixos, fàcils de superar. Però a part d'això, crec que la mescla de caramel amb la suau crema de llet li dona un punt molt clàssic. La crema de llet de l'europa de l'est i centre d'Àsia, sempre m'ha sorprès, tot i així, no és pas el producte que compraria.

En general els dos productes són millorables, l'aspecte de l'embolcall ho deixarem córrer, sempre va bé que hi hagi gent que faci coses Kitch per aquells que estem saturats de "disseny funcionalista", "gràfica impactant" o "neutralitat-racionalitat Suïssa". El que si que s'ha passat mil pobles és amb la web! Quin conyàs de música i esperar cada coi de clic, que es carregui la finestra.

Jelly Beans Factory

Una actualització recent del bloc ZOMG, Candy! parlant d'una versió de Jelly Beans imitant pèsols i pastanagues, m'ha recordat un post que vaig arrossegant sempre perquè no se com agafar-m'ho: Els Jelly Bean Factory, la còpia irlandesa de les famoses mongetes americanes.

Els inicis dels jelly beans, segons la Wikipedia, és el Turkish delight, una mena de goma tova amb una capa exterior força cruixent i que alhora permet mantenir el seu interior gelatinós i molt agradable el paladar. És un postre espectacular, i és obligatori consumir si mai visiteu Turquia. Ara bé, em sembla força allunyat dels jelly bean, especialment ara que ambdues marques han convertit el producte en una mena de mocs rodonets i durs amb colors diferents.

En el cas de la companyia irlandesa, és que els seus sabors son força sosos, no marquen ni tenen un punt on el sabor pugi al cervell i et transporti per uns instants a un altre lloc (això ha sigut un intent meu de metamorfosar uns instants que trobo clau en el mercat del dolç, no la descripció dels tripis dels anys 90).

El punt positiu que tenen els "factory", és que enfoquen molt el producte en la procedència del sucre que fan servir, els colorants, la goma que espesseix i d'alguna manera: com de natural és el producte. Això és bo, perquè partint d'aquesta base, si poden aconseguir que els sabors i la tonalitat dels "beans" siguin competitius amb els Jelly Belly, el mercat europeu estarà completament als seus peus, ja que aquí, la procedència de les matèries primes està agafant una emmetzinada força gran, i amb tota la raó del món, la gent ha de saber d'on coi surt el que mengen i que els treballadors que ho han collit/treballat tenen unes condicions de treball properes a les que exigim als nostres països (i per tan, no ens converteixen en uns hipòcrites).

Els "factory", també tenen uns jellies banyats de xocolata que encara no he vist ni provat de la seva competidora americana. Però no us els recomana gaire, són una mica dolents i a la primera mossegada, la xocolata es desenganxa de seguida i et queda per una banda la xocolata desfent-se molt ràpidament i per l'altre, el jelly enganxat a un dels 8 queixals del darrera.

No, de moment els "factory" no m'ofereixen el mateix sabor que els americans, i per els dos dies comptats que dec comprar jelly beans a l'any (siguen generós, ei!), seguiré comprant els americans fins que tingui l'oportunitat de provar els canvis que els Irlandesos puguin fer més endavant.