dilluns, 27 de juny de 2016

Caramel de mel i llimona Villa

Anem a Portugal, feia temps que no en comentàvem res i ara que han fet unes bosses noves de Drops Villa sense sucre, crec que és oportú comentar un dels seus productes.


Com sabeu, tota la vida el caramel ha començat per tenir això, mel, que era una manera de endolcir el paladar de manera econòmica. Bé, econòmica per qui podia, que no era sempre tothom. Però això són altres històries que no venen "a cuento". Els caramels de mel i llimona de Villa no tenen res que els pugui lligar amb els orígens, cosa que si puc fer amb altres caramels de mel que he comentat al bloc. Davant d'aquest producte portuguès, no puc fer si no, recomanar-vos de buscar una altra alternativa de mel i llimona. No és pel tacte i finor del caramel, és pel sabor. Horrible, avisats quedeu.


Sweets and Sugar és, com deia, una empresa portuguesa instal·lada a l’illa de Madeira. Comercialitzen sucre (sota la marca Colombo) i dolços sota la marca Villa i Heller. Els caramels que us he mostrat avui, van començar a rutllar al 2006 i és de les úniques empreses del país que des de llavors, no ha parat de créixer.

divendres, 24 de juny de 2016

Xiclets 5: Cobalt


Life hapens in five, diu el lema de la marca. Doncs jo ja tinc els meus cinc 5: Celsius, Evolution, Electro, Black i avui, els Cobalt. Un blau intens, de menta refrescant, per completar la primera mà de xiclets sense sucre.


It's that rush of anticipation before taking a leap of faith. Butterflies when you go in for the kiss. That feeling in your... Són xiclets home! Xiclets! Com a mínim, mantenen la tendència constant de durar poc després d'el cop de sabor inicial. El preu crec que l'han baixat (no n'estic segur) i clar, nou xiclets al preu que posen... no poden ser tan ben parits. No em cansaré de repetir-ho però... una mica més cars i xiclets amb una durabilitat superior, on la goma a més a més fes molta salivera, seria espectacular. Mentrestant, veurem com alguns tipus de xiclets van acumulant pols al costat de les caixes dels supermercats.



dimecres, 22 de juny de 2016

Galetes digestive cacau Noglut de Santiveri

Les galetes digestives Noglut, són, efectivament, sense gluten! Aquesta tendència a l'alça dels productes sense gluten és increïble. Fa uns anys, per coses de la feina, en vaig estar provant algunes i no m'agradaven gens. Sabors estranys, textures molt airoses o que es tornaven pastoses a la boca... una mala experiència, vaja. Però ara ha canviat moltíssim. Aquestes digestive amb cacau m'han sorprès molt, es trenquen bé, tenen un sabor acceptable i el toc de cacau permet menjar-les a gust. Una bona opció per acompanyar el café, la llet, o el que més us plagui.


L'història de Santiveri és d'allò que en dius una senyora història de les que entretenen una bona estona els nanos. Un empresari tèxtil, Jaume Santiveri i Piniés, va emmalaltir per causes que els metges de llavors no sabien. Li donaven poc temps de vida, de lo cardat que el van veure. Però ell, inquiet i insistent, marxa a Wörishofen (Alemanya) on el naturista Sebastian Kneipp hi tenia un balneari que ho curava tot, i a ell el va curar. Allò va ser revelador per a Santiveri (de fet, quan et salven dels límits de la mort, tot és revelador oi?), sense cap dubte, el 1885 quan va tornar curat a Barcelona, va convertir la camiseria del carrer del Call en un centre macrobiòtic on venia els productes de Kneipp que tan bé li havien anat.



Convertint-se en l'únic lloc on llavors es podia anar a comprar coses pels diabètics, i pionera en tot l'estat espanyol, va catapultar la fama de Santiveri, que sumat al seu olfacte de venedor i marketingero, es va convertir en un dels més rics de l'època. Va morir als 101 anys després de fundar, amb altres persones, l'Associació de Vegetarians de Barcelona. Quina vida més aventurera i exitosa per un home que de jove (als 25 anys) li havien donat 4 dies! Podeu rascar més la vida d'aquesta marca a la seva web aquí.

dilluns, 20 de juny de 2016

Stoptou de regalèssia

Portem un mes molt francès, primer amb els "Very bad kids" de Carambar i la setmana passada amb les "Têtes Brûlées" de Verquin, avui, una empresa històrica que va també ha acabat en mans de la multinacional americana (que tots ja comencem a veure a tot arreu, oi?): La Pie qui Chante.


Originàriament, l'empresa va ser creada el 1921 a Marsella (al sud de França), però, com diu a la Wikipedia francesa, la seva història està lligada a la confiteria fran-russa. Jo no conec l'empresa, així que narro els fets que apareixen allà que deuen ser força oficials, a parer meu. L'origen de tot plegat és un confiter de nom Emilie Cornillot, que obra un petit obrador al carrer Colbert, a Lille, especialitzada en dolços farcits. La qualitat i consistència el van catapultar a l'èxit, i el 1885 ja va obrir un altre local més gran al carrer de l'Hospital militar (sempre he dit que això de la consistència i paciència és molt important en el sector dels dolços, però segur que ho podeu fer extensible a altres disciplines). El negoci va passar en mans del fill, Louis Cornillot, qui va signar una aliança franc-russa i va ampliar el negoci a una fàbrica i una botiga més. Tot queda destruït a la primera guerra mundial. A la mort de Louis, el fill d'aquest, enginyer químic als 19 anys, decideix succeir el seu pare en el negoci i va adquirir el 1925 l'empresa "La Pie qui Chante". El context històric, guerres i misèria és similar a moltes empreses europees, que no van trobar estabilitat fins a la fi del guirigall ideològic permanent de la cultura Europea (encara avui el veig muntat d'aquesta manera, i pels segles dels segles).

Cuina de la fàbrica que tenien a Wattignies (tancada al 2003) / Imatge: La Maison de la Confiserie

El 1965 La Pie qui Chante aglutina altres confiteries regionals: KBO, Mob's, Fémina i Clausse, que com podeu imaginar, li dóna un múscul prou important per posteriorment, establir una xarxa de distribució de nivell estatal. En aquest punt crec que va perdre aquell esperit familiar de la família Conillot, i ja es va convertir en un cromo més que anava passant de multinacional en multinacional. Primer a Vandame Vandame, després Cadbury, aquesta que va acabar formant del super grup Kraft Foods i arran d'una escissió d'aquests, el 2012 van passar al nou monstre Mondelēz International.


Quina enrotllada no? Bé, és el primer producte de La Pie qui Chante, i en tenir un origen humil i històric, m'ha semblat oportú fer-me extensiu en la part històrica. I aquest Stoptou què coi és? Doncs un caramel tou de regalèssia. Ja sabeu que és molt estrany que m'agradi a mi aquest sabor, quan em sol agradar una cosa de regalèssia els molt puristes em diuen que no ho és, que sols és una essència que s'hi assembla.

Per altra banda, en aquest envàs tan kitsch, retro, anys 70 hi van aquests caramels tous que porten marcada la marca "stoptou" amb un relleu molt finet a cada unitat. Si la forma allargada no us fa el pes, he vist que també hi ha la possibilitat de consumir-los en format quadrat (bàsicament, el format dels Halls). I vosaltres, els heu provat? Jo no en tornaré pas a menjar perquè no m'ha fet el pes i no m'ha semblat res espectacular com per repetir-ho.


divendres, 17 de juny de 2016

Menjar de pèl per Mary Jo

Avui una raresa més, ja veieu que aquest mes n'he posat les piles, i és que m'estic trobant cada cosa... que déu ni do. El que us ensenyo avui no m'agrada, però existeix un públic que li encanta i fins i tot, el compra. No ho entenc i crec que em costarà molts anys entendre-ho.


Avui és el torn de la Mary Jo, una aficionada a la costura i l'artesania que ha portat les seves peces toves al món de l'escultora. No és el primer cop, ni el segon que es porta el concepte tou o líquid a l'escultura, però m'impressiona quan aquest arriba al menjar i sobretot, quan el material i els colors amb què està fet són antinaturals i sorprenents respecte a l'objecte original a què han estat inspirades les obres. Gelats, pastissos, galetes o piruletes són alguns dels exemples que podeu trobar al seu web.


Com a la seva biografia menciona, una clara referència a l'escultor suèc Claes Oldenburg hi és, segur, només que el resultat final no hi ha per on agafar-lo. És un intent d'apropar-se un tipus de Pop comercial, una crítica als tot a 100? El que vull dir és que mentre Oldenburg feia el que feia perquè era contrari al consumisme, fanàtic del lletgisme i practicant de l'estètica anarco-trash: sobretot, en la seva sèrie d'"aliments tous".




dijous, 16 de juny de 2016

Ordre i disciplina per Emily Blincoe


Emily Blincoe és una fotògraf que ha de viure amb les seves imatges escampades per tot arreu però que rarament la citen a peu de pàgina. Ha de ser una tortura. Nascuda i crescuda a Austin (Texas, USA) avui veurem alguns exemples de com ordenar per colors els dolços.