divendres, 29 d’abril de 2016

Black edition de 5

Després de comentar, fa temps, l'Evolution i l'Electro, avui és el torn del Black Edition. Si, sembla que estigui fent una entrada de la nova saga del Capità Amèrica, però no, són els noms dels diferents paquets de xiclets 5 (five). M'hi jugo el que vulguis que el departament de màrqueting de Wrigley ha de ser com el de Polònia, tot riures.


El "Dark Mistery", tot i que posa edició limitada, fa uns quants mesos que circula i ben segur que no deu ser casualitat que coincidís amb el boom de la nova entrega de Star Wars. Casual no és, segur. L'únic problema que tinc quan veig alguna cosa dolça amb el nom "black" i a més a més de color negre és que no puc evitar pensar que es tracta de restes de diferents xiclets, mesclats i dissimulats amb tinta de calamar (que no, que no hi posen calamar, és només un dir). Aquest però, tot i les reticències, tenia bon gust i no m'ha tenyit res de la boca.


Em sap greu els que esperàveu un xiclet dolç i divertit com l'Eristoff Black, aquesta beguda que ha regirat tants fetges del public femení en edat del pavo (o pava?). La gomositat correcte, la durabilitat, lamentable. Si no fos perquè és sense sucre, aquests xiclets no em caurien gens bé.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Fettuccine de raïm

Avui ha sigut un gran dia, he completat el trio Fettuccine amb el nou sabor de raïm. El nou sabor de les gomes Bourbon m'ha portat a la glória. Crec que després del plàtan amb aranyons, aquest és el millor sabor.

La bossa, aquesta vegada, m'ha arribat amb la versió local. S'hi veu clarament un predomini del missatge en japonés i només la imatge del producte i un petit Fettuccine a la part superior esquerre ens recorda els altres envasos més occidentalitzats. Pel que fa la textura i color és exactament el mateix que les altres dues: de prèssec i de plàtan amb aranyons.


Afegir informació de la ja mencionada anteirorment a l'empresa de Niigata seria excessiu. Donar-hi un cop d'ull a la seva web però, és quasi una obligació per els que ens agrada les gomes, els snacks... i el grup de musica Scandal, hehehe.


dilluns, 25 d’abril de 2016

Caramels farcits de mel Woogie

Tornem a parlar de caramels de mel. Un clàssic al bloc, com sabeu, després de parlar dels farcits de Gerio (el gran i el petit), els que importa Arcor sota el nom de Misky, els francesos de Culture Miel ara tocaria una versió de l'est.


El caramel farcit italià ve embolicat en doble llaç, i d'un color molt clar. Vistós i elegant amb la informació mínima que s'exigeix a un producte d'aquestes característiques: Honey filled. Un filled que, de tots els que hi ha a la bossa de 225 grams, pocs compleixen el que considero un bon farcit. D'haver-n'hi, n'hi ha, tot s'ha de dir, però no suficient per repetir o recomanar-vos-el. Crec que he comentat alternatives al bloc que poden estar més a l'altura d'un caramel de mel. Llàstima, perquè us ho dic amb sinceritat, la presentació d'aquests caramels és per treure's el barret.


Woogie, és una marca de la distribuïdora austríaca Gunz. Només cal veure la seva web per veure el pols de l'empresa. Vint-i-quatre marques que representen les línies d'alimentació que distribueixen per més de 130 països. També tenen una botiga online on podeu comprar-ho pràcticament tot. Ja no teniu excusa per dir-los als vostres fills que no heu trobat galetes de la família Picapedra.

dijous, 21 d’abril de 2016

ISM 2016: Sweet Planet

Una de les coses que no vaig posar a l'entrada de l'ISM 2016 va ser l'apartat que hi ha reservada a la fira pels estudiants del KISD: Köln InternationalS chool of Design (Escola internacional de disseny de Colònia).

Aquest any en feia onze d'una estreta col·laboració entre estudiants i fira pel desenvolupament de prototips que poden o no tirar endavant. És, en certa manera, el futur de les fires. Aquesta classe de projectes els imparteix el profesor Janz Großhans i aquest any, la secció de "Sweet Planet" anava sobre "La terra".

Entre molts projectes, me'n vaig quedar dos que em van semblar prou interessants, el de la Haiwa Wong amb el seu "Down to earth" i el de Mirco Böckelmann amb "Wonderful world".




El de la Wong és dels que em van entrar pels ulls de seguida, no és gaire habitual en un món de llums i colors, sobretot de colors fluor, hi hagi un projecte tranquil i calmat que es permeti el luxe de depurar els missatges habituals que porten tots els packaging de dolços a una simple fotografia. Però el projecte no s'acaba en la presentació, aquestes pedres formen part d'un souvenir que pot variar de mida, color o textura segons la regió geogràfica a què correspongui. Us imagineu comprar una caixa amb pedres de Catalunya? Fines i arrodonides per les muntanyes de Montserrat, volcàniques per la zona de la Garrotxa o una sorra granulada de les platges del nord. Sona bé. Ningú ho està fent? A mi només em ve el cap les pedres de riu que vaig comentar fa poc... potser el delta de l'Ebre o els pirineus de Lleida podrien començar aquesta dolça revolució.


La proposta de Böckelmann ens presenta una realitat amarga del qual ningú n'és innocent. Un iogurt amb la possibilitat de llençar-hi brossa, plàstics o peixos morts dels set mars. Com podeu veure, els cruixents vénen tenyits de colorants vius que, si mai he posat cereals de xocolata al iogurt, sabreu que el color que porti el producte (en aquest cas, la xocolata) acaba tenyint tot el iogurt d'aquest color. Imagineu quina bona pinta ha de tenir un iogurt del color verd nuclear. Hehehe. L'únic problema que veig, és que pot acabar provocant l'efecte contrari. Que contaminar és divertit, bo i visualment atractiu. I és clar, d'aquests fanàtics ja en tenim molts, no se si cal crear-ne més.

No voldria acabar sense abans felicitar la resta d’estudiants que van participar a la mostra: Alicia Shao, Rebeka Pakozdi, Elena East, Michael Gottersman, Dorit Provizor, Luisa Bolghiran, Julia Sowada, Lisa Daughtrey, Kaien Zhao, Gabriel Fiebelkorn, Anja Jasmin Lindermann, Shiho Murakami, Vanessa Steiner, Yu Min Tsai, Nurul Imanniar Susanto, Moritz Tontshc, Liliana Marisela García Ramírez, Lobke Beckfeld, George Woolley, Taku Inoue, Serena Nüsing i Marlon Geisert.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Maoam Bloxx


Els Maoam d’avui, i fins on jo recordo, són els mateixos que ja vaig comentar al juny del 2014, una selecció de sabors d’allò més normals amb una textura molt cremosa. D’entre els molts caramels tous que he provat, crec que aquests són dels pocs que ha repetit més de dues vegades.

Són cinc sabors que tots coneixeu: maduixa, llimona, taronja, cola i cirera. Potser el de cola no és tan habitual veure’n a les botigues però sempre és d’agrair per l’aroma aquesta tan característica.


El que m’ha animat a fer una nova entrada és el canvi cada vegada més soso que està duent a terme Haribo amb els seus productes (no els de la seva marca però si amb les que són de la seva propietat des de fa anys). Com pot ser que una marca que té un dels productes flavour-mixed més famosos del món, on apareixen fruites humanitzades gaudint del “roce” entre elles tingui aquestes presentacions tanta sosa en els seus productes més normals o amb àcid? No m’ho explico.

 
Maoam sour, embolcalls antics / Foto: More sweets
 
 Maoam sour bloxx / Foto: Wholesaleuk

 
Caramels tous amb doble llaç / Foto: Sweets Online


dilluns, 18 d’abril de 2016

Bombò farcit de licor de cirera


Bombons de xocolata a principis d'una primavera estiuenca i final d'un hivern inexistent. Però com sabeu, la xocolata ja no té una temporada fixada, si bé a l'hivern se segueix consumint a grans quantitats, a l'agost si ens conviden a uns bombons, no diem pas que no.


El licor de cirera amb el que està farcit aquest bombó és molt bo, i sobretot molt dolç, punt que em permet dir que és fins i tot, una mica embafador. Si teniu problemes de sucre, potser convindria apartar aquest dolç, de moment. La xocolata per altra banda, no en tinc una valoració tan positiva com el farcit, l'he trobat faltat d'amargor que m'hauria anat de perles per contrarestar el farcit (o el farcit estava passat de volada i no hi havia prou cacau, qui sap. Jo ja el tinc coll avall). El seu embolcall tan clàssic i típic en aquests productes es caracteritza per unes simples cireres i el logotip de l'empresa: ni ingredients, ni contacte, ni res d'això... no se fins a quin punt és legal aquesta desinformació cap al consumidor.



Rovelli és el primer cognom de l'Antonio, un pastisser italià que va començar a fabricar els seus primers pralinés de la forma més artesanal possible: amb 4 pals i hores de feina. El control de tota la matèria li permetia obtenir uns resultats positius que repercutien directament amb els guanys, i així va poder arribar el dia que va industrialitzar el procés. El creixement de l'empresa des dels anys 60 fins ara és indiscutible. Dolciaria Rovelli fabrica altres productes, pel meu gust, alguns massa similars a Ferrero, que no és pas un mal objectiu a assemblar-se, però marcar un perfil gràfic diferent li donaria més caràcter. És una opinió, i vosaltres, què en penseu?