dimecres, 16 abril de 2014

Karujyaga: snack de patates violetes

Karujyaga és una marca de Glico (el grup empresarial que fa els Pocky o Mikado i altres productes). Si no vaig errat, Jyaga vol dir patata, i la cosa quedaria amb "Patates enrotllades", més o menys. El tipus de menjar és més un snack per abans de dinar que no pas un dolç llaminer, el més interessant però, és que a més a més els sabors són molt estranys: patata violeta? Què coi…

Doncs resulta que no és tan estrany. Les patates violetes o negres són originaries de Perú (concretament de les parts mitjanes i altes dels Andes) on s’han cultivat des de l’època dels Inques. A partir d’aquí s’han fet encreuaments amb altres patates, per exemple, les patates ratte (o patata Asparges) originària de França. L’encreuament permet tenir unes patates violetes allargades gràcies a les antocianines, el pigment vegetal hidrosoluble que es troba en els vacúols de les cèl · lules (el mateix pigment que la ceba morada, les groselles, els nabius i la col llombarda, per posar-ne uns exemples).



Glico, a banda de fer uns sabors així estranys i molt arriscats, ha sabut cuidar la imatge gràfica (ja sabeu que per mi, també és un punt molt important a l’hora de valorar un producte) i el packaging que embolica els スティック de patata violeta és espectacular. Geomètricament és una forma complexa, tant de plegar com per garantir que quedi igual de bé en la seva producció en línia. El troquel per obrir funciona de meravella (i no com el nou de les galetes Principe que és un “truño”), la bossa de dins és d’una finor impressionant i el producte, amb els acabats ataronjats a les puntes una delícia. Realment, és una cosa que s’ha de provar, si bé no és a meva preferència per menjar dia si dia també com altres llaminadures, però m’ha sorprès gratament l’experiència. Us ho recomano!



divendres, 11 abril de 2014

Craig Kanarick

Feia temps que no posava una entrada friki al bloc. Aquesta vegada ho faig recuperant un capítol del 2008 del tan enyorat programa Silenci?. El capítol presentava el treball sobre dolços del fotògraf Craig Kanarick, en faig una còpia:




El fotògraf Craig Kanarick segurament és de la mateixa opinió. Tones de xuxes, fantàstiques composicions de llaminadures, piles i piles de xiclet... benvinguts al món del sucre a les parets, el món de Kanarick, que ha convertit en realitat el somni de tot nen i el de més d'un adult. Ara ja podem tenir l'imperi del sucre a les parets de casa gràcies a la sèrie de fotografies Eye Candy. Kanarick és un senyor que s'ha proposat fer bavejar a mig món amb aquest projecte, a còpia de retratar paquets de picolandia, palotes i regalèssia vermella. O sigui que ja podeu retirar del passadís el póster de Todo sobre mi madre, la portada del Goo de Sonic Youth del menjador, el cartell de Blow Up d'Antonioni o la foto d'Audrey Hepburn: l'última tendència en art domèstic són les fotos a gran format d'una pila d'ossets de goma. N'hi ha tants com gustos: ho podeu comprovar fent clic aquí.




Si voleu saber-ne més, fa anys li van fer una entrevista a la Brooklyn Magazine, en anglès, o mireu aquest video on parla del projecte Mouth.com amb la Celia Sin-Tien Cheng.

dimecres, 9 abril de 2014

Rocky Rice: maduixa

Diumenge (6 d'Abril), van fer la primera duatló de Girona, i com alguns sabeu, m'agraden molt més les duatlons que les triatlons, però no m'allargaré a parlar d'aquest tema en aquest bloc. El fet és que acabada la prova, molt rebentat, ens van oferir una série de coses per omplir la gana (és normal tenir-ne després de 31,5km...), entre moltes, aquestes barretes que desconeixia.



Lluny d'unes Mars o unes Twix, aquestes tenien un aire més finet i eren molt lleugeres. Les Rocky Rice són d'arrós inflat i banyades de xocolata amb un regust de maduixa, molt estrany i alhora, molt bo. S'acaba molt ràpid i la sensació de gana disminueix una mica però no et deixa tan carregat com les Mars. Val a dir que són sense gluten i focalitzades més cap a un producte dietètic, ja que només té 83 calories (molt baix!).

Altres sabors de Rocky Rice que he trobat per internet / Foto: Sofitman

Les fabrica una empresa amb seu a Niš, Sèrbia: Benlian Food, dedicada a cos i ànima a la fabricació de productes baixos en calories i "light". De moment, no les he vistes als supermercats ni a botigues especialitzades, suposo que és qüestió de temps.

divendres, 4 abril de 2014

Sallos X-treme

Sallos, són uns caramels de regalèssia. Els més venuts i ben valorats d’Alamània, i exportats a països on hi solen haver forces alemanys per exemple, a Palma de Mallorca (Ep, ironia…)



En el meu cas, va ser un caramel que no em va fer massa el pes. Ja sabeu que sóc molt negat als productes amb regalèssia. Em va passar amb els Lakrisal, els Panda i no tant amb els Juanola. Els Sallos X-treme però, tenen la particularitat que són farcits d’una menta que refresca (i això ho vull remarcar, refresca un colló) i deixa un regust molt diferent que la resta de regalèssies. També existeix l’opció clàssica (sense farcit) i l’opció chilli (amb picant).

Campanya de Sallos al carrer / Foto: Mobile Marketing Welt

Un altre punt curiós de la marca Sallos, és que els seus fabricants, Villosa, van decidir que el que més podria representar un caramel de regalèssia és una grag queen amb cara de “m’he pres tres tripis i ara vull un caramelet”. Evidentment, no és la meva primera, ni segona, ni… preferència. Seguiré comprant les tortes de regalèssia vermella a granel.

Podeu veure les cróniques de Candyblog aquí i la de Candy Gurus aquí.

dimecres, 2 abril de 2014

Penha: caramel tou de taronja



Penha és un caramel tou, tipus Sugus, molt popular, especialment en el seu país d'origen: Portugal, però que podeu trobar perfectament a les botigues de dolços d'aquí.

El paper no presenta cap sorpresa, és força estàndard, funcional fins i tot m'atreveixo a dir que és massa típic, fins al punt que si no fos perquè m'hi fixo en eixes coses, no sabria que són de Penha. El producte interior, força més blanc del que podeu apreciar a la imatge, és bo de textura gomosa i una mica enganxifosa.



Lusiteca ja l'hem presentat altres vegades, els famosos xiclets Gorila o els caramels sense sucre Airz, però de tot el que fan, els caramels tous Penha és el més conegut i, fins ara, el més bo que he provat d'ells.


dilluns, 31 març de 2014

Ptaschka jemmy: souflé i melmelada banyats amb xocolata

Després d'una estona intentant buscar el significat de "Ptashka Jemmy", entenc que és un nom que deu sonar, en rus, a un tipus de pasta gelatinosa o melosa. Si no és això, algú m'ho pot comentar i encantat d'editar l'entrada.



El "ptaschka jemmy" és un dolç molt elaborat, està format per una base suflé (soufflé) i una melmelada (jelly) al damunt. En acabat, porten un banyat de xocolata negra al damunt. Sincerament, deliciós, m'he quedat amb moltes ganes de menjar-ne molts! :__(



Després de comentar els Rich Feeling i els Fudge de Dôma, crec que Zhytomyr, des del 1944, ha fet una feina fantàstica en els seus productes. Espero veure'n a les nostres botigues ben aviat, puix que ens estem perdent productes dels bons!

Interior de la fàbrica. Impressionant!

divendres, 28 març de 2014

Cremi: toffee de nata fresca



Cremi són uns caramels sense sucre que fabrica Virginias, una empresa de Reus fundada que va començar (com la gran majoria d’empreses de dolços) amb una botiga al centre de Reus l'any 1932. Des de llavors, l’empresa és una de les líders de producció de productes sense sucre, de galetes a torrons, passant per xocolates i caramels.



El sabor de toffee i nata que hauria de tenir és acceptable, el caramel, de forma, color i textura és molt similar al Solano, sense l’embolcall, seria molt fàcil equivocar-se o molt difícil de saber quin és quin, visualment. Per la imatge de la marca i la cura de la gràfica m’inclino més pels Solano, però de sabor m’agrada molt més els Virginias, però al final, el que acaba manant en aquests tipus de productes on sóc molt menys selectiu en les marques, és quins trobo primer a la botiga i/o m’ofereixen un millor preu.

Bosses de Cremi / Foto: Eurogourmet

Caramels Solano tradicional / Foto: Gominola Ourense